Mercè Cervantes és la fundadora i codirectora -juntament amb Joan-Artur Sales- de Grup ATRA. Dona rigorosa , compromesa i apassionada, explica en aquesta entrevista amb motiu del 8M, Dia Internacional de les Dones, la seva trajectòria al capdavant de l’entitat i com ha hagut d’afrontar, personalment i professionalment, els reptes que això ha suposat. Assegura que marxa tranquil·la i feliç, desitja a Grup ATRA que segueixi innovant i treballant amb rigor i entusiasme.
Per què vas decidir formar-te com psicòloga? Vaig començar Medicina; m’imaginava treballant a urgències o a l’Àfrica com els Metges sense fronteres. I quan estava a tercer de carrera, em vaig adonar que no podia deixar-ho tot i desvincular-me de la família, tenint en compte el meu context de filla única i els forts lligams amb els meus pares. Llavors ja estava fent psicologia, m’encantava i vaig decidir canviar.
Què va suposar fer el canvi? A casa va ser un terrabastall perquè m’havia costat molt convèncer a la família de fer Medicina; en aquell moment, els homes estudiaven Medicina i les noies Farmàcia; aquesta era la consigna social, (al menys a casa), però jo no volia fer de botiguera. A mi m’agradava la neurologia i la psiquiatria. La medicina era un món molt masculinitzat. I a tercer ho deixo, quan a casa em veien més o menys encarrilada, i me’n vaig a Psicologia, que llavors no tenia cap reconeixement social. Però no m’he penedit mai de la decisió.
Les dones no ho hem tingut mai fàcil… Soc una privilegiada. Evidentment que notava la pressió social però he crescut en un entorn sense els típics rols estereotipats. Potser perquè veníem d’aquesta època post hippie i progre. És cert que havíem de demostrar la nostra vàlua professional, però és que volíem fer-ho perquè no volíem estar lligades a casa. No hi havia aquest plantejament de que la parella et condicionés. A més, sempre ens hem repartit les tasques domèstiques i podia conciliar de veritat.
Què et va impulsar a dedicar-te a les addiccions? Tenia muntada una escola bressol amb una amiga, i un company de Facultat em va animar per portar una comunitat terapèutica, perquè en aquell moment no hi havia gairebé res pel que fa a l’atenció per a drogodependents. I jo no tenia ni idea.
Els 80 i la droga… temps complicats. Va haver-hi molts joves consumint heroïna i no havien centres professionals per atendre’ls. Solament havien centres religiosos i centres del Patriarca i les persones patien moltes vexacions en alguns dels centres. Aquest company em va convèncer i ens hi vam tirar de cap. Vam trobar una granja a Monistrol de Montserrat a través d’una amiga metgessa. Havien viscut uns hippis i havien cremat matalassos, les parets estaven negres. El primer treball va ser netejar i pintar la casa.
La Coma, la llavor d’ATRA. Exacte. Vam començar amb la desintoxicació de dues persones alcohòliques. Vam formar un grup de professionals i a organitzar-nos per portar a terme el pla de drogues, que comença a desplegar-se a Catalunya. Des d’un inici entrem a l’associació de professionals de comunitats terapèutiques, una coordinadora d’àmbit espanyol que va ser una autèntica escola per a mi; una escola bestial. Ningú sabia ben bé què fer ni com. Sabíem que s’havia de canviar el model de tractament. Fèiem moltes jornades i ho disseccionàvem tot i ens inventàvem coses, com ara la figura del socioterapeuta, llegies tot el que arribava a les teves mans, debatíem fins les 3 de la matinada…
Ara diem que posem les persones al centre. Però fins arribar aquí… Les persones ateses ens han ensenyat molt. Hem hagut d’escoltar molt. Penso que l’escolta és importantíssima, saber quines són les seves necessitats reals. També ens han ensenyat que nosaltres no ho sabíem tot pel fet de ser professionals, ni teníem sempre la raó. He après moltíssim tota la vida, segueixo aprenent, necessitant aprendre.
Hi ha una clara feminització del tercer sector. Però això no es trasllada als càrrecs de direcció. És un sector feminitzat per la seva vinculació a les cures. Hi ha hagut sempre moltes dones en atenció però poques en direcció. Pensa que les direccions de serveis abans eren tot homes.
Quines han estat les teves dones referents? He après molt de molta gent. Parlant del sector, teníem una coordinadora, la Puri Vicario, pedagoga, súper exigent i rigorosa, que era una canya. Sempre m’he emmirallat en persones, i sobretot en dones, intel·ligents i decidides. També m’ha marcat moltíssim la Leo Piña, una gran amiga, la trobo molt a faltar. A les plataformes sempre et trobes amb moltes dones que t’aporten coses. A l’administració recordo la Carmen Millán, súper maca. Ara trobo que les dones que hi ha en direcció han agafat un comportament molt masculinitzat i destroyer i no d’escolta. No m’he sentit mai bé amb les imposicions. M’aclaparen com a persona.
Com ha estat la codirecció amb el Joan-Artur? De respecte i estima. Ens hem discutit molt, i encara ho fem, però sempre des del respecte. Perquè si jo crec en una cosa la defenso fins la mort. Però mai m’he sentit amb la necessitat de defensar una posició com a dona, ni personalment ni professionalment.
Com has viscut l’evolució del sector? Hem anat construint tercer sector. Hi havia necessitat d’agrupar i no ha estat fàcil, hem après que les entitats havíem d’anar totes juntes. Hem hagut de defensar-lo perquè no és un sector fàcil; estem atenent a persones en el seu moment més vulnerable. Hem hagut d’aprendre a estructurar-nos com a entitat, a que no tot s’hi val. 40 anys pot ser molt o molt poc, perquè passen molt ràpid. Hem après a treballar, a adaptar-nos a la normativa, a canviar-les. Han sortit bones praxis. S’ha estructurat el teixit associatiu, els estudis conjunts, malgrat que encara es fan molt pocs.
Ara som un grup a punt de fer 40 anys i format per més de 250 persones. Però segur que els inicis no resultarien fàcils. Els inicis del projecte van ser molt durs, molt. Havíem arribat a estar nou mesos sense cobrar; imagina’t la pressió. Era terrible. Tothom ha de cobrar, molt o poc, però ha de poder cobrar a final de mes. L’administració pagava subvenció al dèficit. Havies d’anar pidolant coses i reclamant que havies de mantenir la gent. Tot el sector estava igual. L’administració era un caos però en canvi pel que fa al tracte personal i el contacte amb les entitats era bo i ens tenien molt respecte. Van veure que fèiem un treball professional i rigorós.
I com s’amplia l’atenció al camp de la salut mental, les violències masclistes o la prevenció? L’objectiu ha estat consolidar, no créixer. Vam veure que des de la comunitat terapèutica havia la necessitat de passar a un pis de reinserció, de crear grups d’autoajuda i de famílies. Dins del treball conjunt amb l’administració van obrir un nou programa d’atenció residencial, doncs al tancar els manicomis, queden moltes persones amb trastorn mental que no poden ser ateses per la família i que necessiten d’una supervisió i es crea el programa de llars residències de salut mental. I així és com ens trobem buscant cases a Vilanova: neix Llar Pàdua. Què volíem fer? Dignificar les persones que patien trastorn mental, el mateix que amb addiccions, donar-les l’oportunitat de recuperar la màxima autonomia, a respectar-se i ser respectats. I des de la mateixa administració comencen a anomenar-nos Grup ATRA.
Quin paper han tingut els plans d’igualtat? Es van començar a crear i desenvolupar quan la Maite Tudela es va incorporar a l’entitat. La seva aparició és un regal per a nosaltres. Tècnicament és molt bona i aporta tota la part de feminisme que ens calia. És la feminista de la casa. Penso que ens ha anat canviant a totes i a tots. Aquesta mirada era súper necessària perquè tot i que a Grup ATRA sempre hem parlat d’igualtat i hem treballat des de la igualtat, ens calia aquesta mirada feminista súper necessària perquè tot és cultura i educació. Soc privilegiada perquè tant a la feina com al meu entorn social i familiar m’he sentit respectada, recolzada i valorada. Però sóc conscient que això no ho tenen totes les dones.
Quin segell has volgut imprimir a Grup ATRA? Que sigui una entitat molt respectada, per rigorosa i per treballar amb excel·lència. S’ha de treballar amb honestedat i, sobretot, demostrar respecte per la gent; és igual que siguin persones usuàries, familiars o professionals.
Quines creus que han estat les principals aportacions de l’entitat al sector? Cohesió, la visió que sols no anem en lloc i que s’ha de compartir, perquè al final és beneficiós per a tothom i un creixement col·lectiu. Si compartim allò que tenim, l’altre també ho farà i ens enriquirem plegats. No confonem això amb humilitat beata, perquè el meu objectiu és “ser la millor, i fer tot de la millor manera possible”. Però això no vol dir que no comparteixi, i després cadascú ja ho adaptarà a la seva entitat.
I el seu principal valor? El respecte. Però no el de les formes sinó el muscular, l’essencial; et respecto la diferència, com ets, et diré què no m’agrada, i no faré el mateix que tu però et mostro respecte. Respecte amb majúscules perquè és la base de la convivència. També hi són el rigor i l’entusiasme, però aquests valors ja han de venir de base, perquè per a mi, dedicar-se al camp social és posar l’ànima en allò que fas per tal de millorar-ho, és creure en les possibilitats de les persones. Tenim la sort que a GrupATRA hi ha moltes persones així. Som innovadores i entusiastes amb el que fem.
Què li diries a les persones que s’acaben d’incorporar a Grup ATRA? Que coneguin els orígens de l’entitat.
I a les veteranes? Que no oblidin els orígens de l’entitat.
Com afrontes aquesta etapa personal fora de l’entitat? Marxo súper tranquil·la. Estic molt contenta i tinc moltes ganes de tenir vida personal. M’ha costat deslligar-me’n perquè m’ha encantat el que hem fet, perquè ha estat la meva vida. Però també penso que hi ha moltes coses que tinc ganes de fer, que he començat a fer: vaig a conferències, al gimnàs, per omplir el buit d’ATRA. Necessito no tenir buit. Em trobo en aquest nou estat i m’estic sentint bé. Ja no em sento tan necessària a l’entitat.
Un desig de futur per a Grup ATRA. Que sigui la millor entitat del món! Que segueixi innovant i treballant amb aquest rigor i entusiasme.
I un altre per a tu. Que sigui tan feliç com fins ara. Soc afortunada. He tingut uns pares que m’han ensenyat a estimar moltíssim de forma altruista, a saber donar, a saber respectar. Soc com soc pels pares que he tingut. I això és el que m’agradaria transmetre als meus fills i a tothom.
