Fa un any al Teatre del Cercle de Gràcia presentàvem “La nit de Sant Joan”. Un projecte de teatre social que va ser més que un projecte i més que un teatre i més que social.
Un centenar de persones posàvem l’energia i la il·lusió per encendre una foguera de complicitats i dignitat que van gaudir des del pati de butaques més de sis-centes persones.
A finals de novembre del 2019, res feia preveure que només quatre mesos després, al Club Social de Gràcia, pal de paller de la màgica proposta, ens trobaríem, com tothom, enmig d’una pandèmia que encara avui ens acompanya.
Sense haver rebut invitació, el virus se’ns ha ficat a casa i ens ha volgut apartar de la nostra tasca. Una comesa que és, precisament, la de promoure tot allò que a la Covid no li agrada que promoguem: conèixer-nos, estimar-nos, visitar els carrers, els teatres i els museus, romandre en grups com més grans millors i gaudir de celebracions! I explicar a tothom que ho vulgui escoltar, que una malaltia mental no és impediment per ser partícips activament en aquest món tan girat que ens toca trescar conjuntament.
Però hem après a aixecar-li la camisa al bitxo senyalant portes d’entrada i de sortida, tapant-nos els somriures únicament amb les mascaretes i fregant-nos una vegada i una altra les mans amb hidrogels i, en comptes de maquillar-nos per sortir a l’escenari, ens prenem la temperatura abans de començar.
I mentre esperem per recuperar un grup de quaranta-vuit persones, ens n’inventem sis de vuit i facilitem tots els mitjans necessaris per a què la flama encesa fa un any mantingui la brasa i no apagui mai el sentiment i la paraula.
Òscar Constantí Bosch
Productor executiu de “La nit de Sant Joan” i coordinador del Club Social Salut Mental Gràcia
“Per la claror inspirat, sa vida ha il·luminat
entre desgràcies i calamitats.
Nanito entremaliat, diabòlic i pirat,
el seu destí és deixar el món ben torrat.”
El Bombero Joan. Jaume Sisa